Cristóbal Aguado Laza – President d’AVA-ASAJA
Recordar les víctimes de la DANA és essencial, però encara més preparar-nos per a futures riuades amb infraestructures i mesures preventives efectives.
La responsabilitat de la prevenció i gestió dels cursos d’aigua és de totes les administracions; cal aprendre del passat per evitar noves tragèdies.
En aquest trist aniversari de la DANA, no podem sinó recordar les persones que van perdre la vida i aquelles que encara, un any després, continuen patint les seves dramàtiques conseqüències, entre elles milers d’agricultors i ramaders. Mirant enrere, a aquell fatídic 29 d’octubre de 2024, queda clar que ningú podia imaginar una riuada de dimensions tan catastròfiques, malgrat els sistemes oficials de vigilància i alerta, i que va deixar descolocades totes les administracions, des del Govern d’Espanya fins a la Generalitat Valenciana i els ajuntaments. Una riuada que, a més, es va veure agreujada per la falsa sensació de seguretat en la zona on hi va haver més víctimes, pel simple motiu que no plovia.
És moment de recordar, però també de preparar-nos per a futures riuades, que les haurà, perquè millorar la prevenció seria el millor homenatge a les víctimes. És evident que urgeix la reparació, modernització i construcció d’infraestructures hidràuliques pendents des de fa dècades, que si hagueren estat fetes el dia de la DANA hagueren reduït dràsticament el nombre de morts, minimitzat els danys materials i estalviat molts diners en reconstrucció.
Em referisc sobretot a:
- Preses que retenen més aigua aigües avall (la de Forata va aguantar de miracle i va ser clau per evitar un desastre major).
- Obres de laminació en la rambla del Poyo, que haurien permès retenir part de l’avinguda i guanyar més temps per salvar vides.
- Una connexió amb el Pla Sud de València, que hauria reduït el cabal dels barrancs desbordats.
- L’ampliació i reforç d’encauzaments, adaptant la seua capacitat a les necessitats reals.
També és una lliçó que els nostres governants no poden ignorar: la gestió dels cursos d’aigua i la neteja de canyars per afavorir la circulació dels cabals sobtats i evitar desbordaments. Hi ha gravacions que mostren com les llances de canya van formar diques, juntament amb arbres i estris arrossegats, trencant ponts i inundant pobles i milers de camps, on ara han germinat milers de canyes i és molt difícil eradicar-les. La canya és una espècie invasora que les institucions públiques haurien d’eliminar, i, alhora, els ponts no van ser construïts per a ser taponats i col·lapsats en una riuada. Tant les infraestructures hidràuliques com la neteja de cursos d’aigua són reptes inaplazables que cal abordar amb criteri científic i voluntat política.
Encara que algunes administracions hagen tingut més gràcia que altres per escórrer-se el problema, la recuperació d’aquesta riuada i la prevenció de futures és responsabilitat de tothom, siga del color que siga, perquè el fang sempre serà marró. La gent està farta d’escoltar excuses i culpes alienes; vol solucions ja. Menys parlar d’interessos partidistes, que totes les administracions van ser preses desprevingudes, i més treballar per no tornar a lamentar tantes pèrdues humanes, econòmiques i mediambientals per un fenomen climàtic recurrent al Mediterrani, que si passara demà, tornaria a ocórrer.
El mínim que podem fer després de grans tragèdies és aprendre.
