Article d’opinió
Bernardo Ferrer
President de FUVAMA
El foc visible i el que crema en silenci
Dolor, ràbia, impotència. Això va ser el que vaig sentir fa uns dies en escoltar un ramader, en una entrevista televisiva, lamentar com la deixadesa en la cura dels monts afavoreix la propagació dels incendis. Veure morir el seu bestiar, veure cremar les seues cases i camps, no és només la seua tragèdia: és la nostra. Però el foc que devora el sector agrari i ramader no es limita a les flames de l’estiu. Des de fa dècades crema un altre incendi, menys visible però igual de devastador: el de l’abandonament polític. I ací no hi ha excuses ni ideologies, perquè tots els governs, uns per omissió i altres per acció, han contribuït a arraconar aquells que produeixen els nostres aliments i custodien el territori.
El cinisme és tan evident que sembla que tot estiguera dissenyat per arribar a aquest punt. Els interessos d’uns pocs s’imposen mentre els agricultors i ramaders assumeixen les pèrdues. Al final, la factura la pagarà tota la societat. Perquè, siguem sincers, qui no té un avi, un besavi o algun familiar que alguna vegada treballà la terra o cuidà un ramat? La prosperitat d’avui es va alçar sobre el sudor d’ahir, però la memòria s’esborra ràpid quan resulta incòmoda.
Les xifres ho confirmen: en els últims trenta anys les polítiques agràries han conduït a la desaparició del teixit rural. Espanya lidera l’abandonament d’explotacions a Europa, el relleu generacional és pràcticament inexistent i la mancha de cultius perduts s’estén per tot el territori. Pobles buits, camps abandonats, bestiar sacrificat. Aquest és el paisatge d’un fracàs que avança sense fre.
Mentrestant, gran part de la societat continua sense comprendre que qui ens alimenta i gestiona el territori és un pilar estratègic per al país. La sobirania alimentària no és una consigna romàntica, és una qüestió de supervivència. Dependre de tercers per menjar és hipotecar el futur dels nostres fills.
El paradòxic és que molts dels dirigents que hui legislen provenen de famílies que munyien vaques, cultivaven blat o sembraven tomàquets. Però sembla que el poder esborra la memòria i adorm la consciència. Bé els faria escoltar aquells que, enmig de l’adversitat, continuen reclamant un futur digne per al camp.
El ramader que hui enterren les seues reses tornarà demà a criar-ne d’altres. Els prats reverdeiran i la vida continuarà, encara que les ajudes arriben tard o mai. En els despatxos, però, persistirà el cinisme d’aquells que eviten comprometre’s amb un pla real per a un sector que és, en definitiva, la semilla de la supervivència de tota la nació. Perquè el que està en joc no és només el futur del camp, sinó el de tota la societat. Els agricultors i ramaders no demanen caritat: exigeixen justícia i visió d’Estat. Si els governants no ho entenen, ens arrosseguen a tots cap al mateix incendi.
