Si gastes quatre i ingresses cinc l’empresa és viable, però si al cap d’un temps passes a gastar sis i continues ingressant cinc els números ja no ixen. És el que està succeint en milers d’explotacions agràries, la causa per la qual cada vegada l’edat mitjana dels agricultors i ramaders està més envellida, no hi ha relleu generacional i creix la taca marró dels camps deixats de cultivar.
El cultiu més implantat de l’agricultura valenciana, els cítrics, són un exemple paradigmàtic. Fa uns dies vam conéixer un nou estudi, titulat ‘La citricultura valenciana, l’evolució dels seus costos de producció i inputs que els determinen’ i publicat per María Ángeles Fernández-Zamudio de l’Institut Valencià d’Investigacions Agràries (IVIA), que posa negre sobre blanc la brutal escalada de les despeses dels cítrics mentre els preus en origen de les varietats majoritàries a penes han variat.
Comptat i debatut, els costos totals que implica la producció en una hectàrea de taronja ascendeixen a 6.826 euros, un 15% més que fa una dècada i fins a un 70% més que en 1992, és a dir, un període pròxim als 30 anys. Similar resultat collita la mandarina: el cost per hectàrea aconsegueix els 7.589 euros, un 16% més respecte a 2010 i un 69% més que en 1992. La llima s’emporta la palma en incrementar els costos un 25% en 10 anys i un 74% en 30 anys, aconseguint els 6.890 euros per hectàrea.
Aquest informe se suma a un altre recent en el qual també va col·laborar la mateixa María Ángeles Fernández-Zamudio, al costat dels investigadors Pedro Caballero (IVIA) i María Dolores de Miguel (Universitat Politècnica de Cartagena), segons el qual van quantificar els costos mitjans de producció en 0,23 euros per quilo (€/kg) en el cas de la taronja (varietats navelina i lanelate), 0,28 €/kg en la mandarina (clementines) i 0,20 €/kg en la llima (fi i verna).
Però tornem al nou estudi. En tots aquests anys la mà d’obra ha continuat sent l’input que major percentatge representa dels costos totals (segons l’espècie, suposa entre el 21 i el 25%). La creixent mecanització del sector hauria d’haver contribuït a rebaixar aqueixa quota; no obstant això, entre els elevats salaris que té la citricultura valenciana –els majors de totes les zones productores d’Espanya– i entre les cada vegada més exigents –i inspeccionades– normatives laborals, els costos en mà d’obra no han parat de créixer.
El mateix es pot dir del reg. Després de tanta modernització, de tant de reg per degoteig i de tanta eficiència energètica, els costos hídrics són els que més s’han encarit i ja comporten el 20% del total, el 25% si afegim l’amortització de les instal·lacions. Encara record quan el Govern va argumentar que suprimia les tarifes especials de reg per a fomentar la competència del mercat elèctric i abaratir els preus. A partir de l’1 de juny entraran en vigor canvis tarifaris que, diguen el que diguen els polítics, suposaran una nova volta de rosca: atenció a les entitats de reg perquè amb només 15 minuts d’ús inadequat de la potència contractada pagaran recàrrec per excés i, si és reiterat, els costos podran elevar-se a milers d’euros.
Sorprén, en canvi, el manteniment en un 15% sobre el còmput global dels costos que l’estudi dedica al capítol dels productes fitosanitaris. La supressió de dues terceres parts de les matèries actives autoritzades fa a penes una dècada ha deixat als productors sense aquelles substàncies més eficaces i barates. Per contra, el poc que tenen a la seua disposició són productes més cars i menys eficaços, de manera que es veuen obligats a multiplicar el nombre de tractaments si volen tractar d’evitar que les plagues i malalties destruïsquen les seues collites. Així i tot, a vegades no ho aconsegueixen (vegeu el Cotonet de Sud-àfrica) i pateixen greus pèrdues d’ingressos pel minvament de collites comercialitzades.
Podríem estar parlant hores sobre costos de producció que en aquests últims 30 anys s’han disparat. Fins a un cert punt és normal que així siga, perquè el preu de la vida sol anar a dalt en les societats que aspiren a millorar. No obstant això, com deia al principi, en la majoria de les varietats citrícoles, sobretot la taronja Navelina i la mandarina Clemenules, les cotitzacions a peu de camp pràcticament han continuat sent les mateixes en tot aquest temps. I així, lògicament, els números ixen rojos, per molt verds que els polítics vulguen envernissar al sector.
Si alt resulta el cost mitjà de producció dels cítrics, altíssim està sent el cost econòmic, social i mediambiental que està pagant el citricultor –i el conjunt de la societat, no l’oblidem– pels desequilibris que imperen dins de la cadena alimentària. És evident que l’actual reforma de la Llei de la Cadena hauria d’incloure un registre dels contractes i una referència de costos i preus, establits per un organisme públic i basats en estudis com aquest últim de l’IVIA. Però l’abast de la normativa serà limitat si, al mateix temps, la classe política no actua sobre les importacions agràries de països tercers.
No estem contra el lliure mercat ni contra l’obertura comercial. De fet, l’agricultura valenciana va ser pionera a exportar les seues taronges a mig món. El que considerem immoral i suïcida és l’entrada desregulada al mercat europeu d’enviaments forans que substitueixen la producció local, en lloc de complementar-la, sense una mínima reciprocitat fitosanitària, ambiental, social ni laboral i, per a més inri, sense l’adequada vigilància de plagues i malalties que posen en perill els nostres cultius. Les grans cadenes de distribució saben que el criteri majoritari de compra és el preu, per la qual cosa si una col·loca en el seu lineal una mandarina del Marroc o una taronja d’Egipte a un preu més barat que a Espanya, les altres li seguiran.
Ara que l’estratègia ‘De la Granja a la Mesa’ compleix un any, és bo recordar que poc lluitarem contra el canvi climàtic si la Unió Europea no revisa els acords comercials amb països tercers que fomenten la competència deslleial i generen moltíssima més contaminació. Així no sé com arribarem a l’Agenda 2030 o a l’Espanya 2050, però no pinta res bé, al contrari, pinta molt malament.
